Calvo: “Penso que ni és rugbi masculí ni és rugbi femení. És rugbi”

Paula Calvo és una de les tres capitanes de l’VPC que milita a primera catalana. Fa més de deu anys que juga a rugbi i vuit que ho fa a  Andorra on continua gaudint, com el primer dia, del que és la seva passió. Parlem amb ella del que representa l’esport de l’ovalada, en un país on la influència de França (on és esport nacional) hauria de fer que tingués un pes més important a la societat del que té.

El Principat (EP): Que t’aporta el rugbi que no aporta un altre esport?
Paula Calvo (PC): Per mi, el rugbi aporta solidaritat, humilitat, respecte (a l’àrbitre, a les rivals a les companyes) en definitiva aporta uns valors, que normalment en l’esport competitiu no s’hi troben.

EP: Andorra, amb la influència que té de França, hauria de ser una potència en el rugbi?
PC: Sí que és veritat que aquesta influència facilita poder tenir dues visions (en referència al rugbi) sigui pel costat de França -on hem jugat sempre- o Espanya -on juguem ara-. De fet, penso que Andorra ha fet molt bona feina quan jugàvem a Sevens. Crec que ara, a Espanya estem tocant a la porta, després de fer tres anys que juguem a quinze. Crec que enguany tenim l’oportunitat de jugar a una divisió d’Honor Catalana que sense la Covid19 hagués estat molt més difícil. Estem allà.

EP: Encara hi ha una visió que el rugbi és un esport de cops i violència…
PC: És complicat ja que la visió que és té del rugbi, amb la davantera és que hi ha molt de contacte. És cert, però realment cal dir que és un contacte sa, un contacte controlat. Un contacte que no fa por. Si ho fas bé, no et fas mal. Inicialment, quan es veu a les noies que hi ha contacte tothom pensa que és molt brusc, però per nosaltres és un tipus d’esport més com podria ser un esport de combat, un judo, un karate. Per nosaltres no és un esport agressiu. El rugbi és un esport que ens ensenya a saber on has de posar la força i en quin moment.

 

 

“El rugbi és un esport que ens ensenya a saber on has de posar la força i en quin moment”

 

 

EP: Com es pot fer entendre, que durant el joc ho dónes tot i jugues contra rivals i un cop finalitza el partit, amb aquella persona que anaves en contra estàs fent el tercer temps, com si res…
PC: És una de les coses maques del rugbi. Per mi, és un dels valors que podríem destacar: el companyonia que hi ha amb el món del rugbi. Al final no distingim si hi ha més cops o menys. Per nosaltres totes juguem a rugbi i després a fora som persones, som noies com les altres i tenim els mateixos valors i les ganes de poder defensar els nostres colors. És normal que tothom tregui les urpes al camp, però després no fa falta lluitar, enfadar-se, ni crear mala maror. Al final. L’important és que juguis, juguis net sota el que et permet el reglament i a partir d’aquí, el que passi després no té res a veure.

EP: Fan falta més tercers temps en altres esports?
PC: (riu) jo ho aconsellaria, la veritat. Podríem dir que no en tots els esports hi ha crispació fora, però sí que es pot dir que la competitivitat et porta a no poder discernir el que és competició del que és amistat i el que és respecte a l’altre equip. Per mi, és important. El respecte hauria d’estar més impregnat en altres esports i altres disciplines, perquè és el que és maco i és el que fa créixer el teu esport, en realitat.

 

 

“El respecte hauria d’estar més impregnat en altres esports i altres disciplines, perquè és el que és maco i és el que fa créixer el teu esport, en realitat”

 

 

EP: Que li falta al rugbi andorrà per fer aquell salt de qualitat?
PC: Crec que en el femení hi ha hagut una progressió, per dir-ho així. He viscut uns anys que han sigut una mica complicats, però el club sempre ha apostat pel femení. Hi ha hagut molta gent pel darrere que ha fet molta feina bruta, recol·lectant noies a tot arreu: a les escoles, a les feines. El que és maco del rugbi al país és que totes som gent que viu al Principat i volem que això tiri endavant. Fem créixer i fem enganxar a les petites, les que som més veteranes, però això fa que aquestes nenes puguin anar a altres equips i millorar per després tornar al VPC. Crec que ens falta aconseguir més noies. Tot i que aquest any no ha passat, en època d’hivern és complicat entrenar amb fred i a baixes temperatures.

EP: És clau, el rugbi escolar?
PC: Per mi sí. De fet, portem uns anys que s’han anat sumant les júniors i això ha fet que ara mateix siguem trenta noies. Tot i tenir noies que marxen a estudiar a fora, és un plaer tenir un grup tan gran. Crec que aquí cal fer menció especial al treball del Lycée, però també al treball que fa el VPC i la FAR per portar el rugbi a les escoles, fan tornejos. Després, tot i que a l’escola de rugbi hi ha poca presència de noies, les que estan, ho estan fins al final.

 

 

“Portem uns anys que s’han anat sumant les júniors i això ha fet que ara mateix siguem trenta noies”

 

 

EP: Una de les peculiaritats de l’esport andorrà és que els seus esportistes que arriben a la Universitat, la majoria marxen a estudiar a fora. Això, moltes vegades fa perdre esportistes a les entitats. Com ho fa el VPC?
PC: Penso que el VPC posa les màximes facilitats per adequar-se a cada una de les persones que volen seguir vinculades al club. Amb el tema Covid19, tot ha estat paradoxalment més fàcil, però sí que és cert que en anys anteriors s’han fet cotxes de nois, que per exemple estaven a Toulousse i que venien amb les noies a entrenar. O s’ha proporcionat desplaçament a moltes noies. En definitiva s’han donat moltes facilitats, tot i que després hi ha hagut gent que ho ha pogut combinar i d’altra que no. Si no han pogut venir, el VPC ha mirat de vincular amb algun club de la ciutat on s’estudia per no deixar d’entrenar. Fins i tot s’ha buscat la doble llicència.

EP: Té espai el VPC femení, a la Divisió d’Honor Catalana?
PC: Sí. (riu) No puc dir que no, perquè som ambicioses i tenim espai perquè, tot i ser un projecte que s’ha iniciat només fa tres anys, aquest darrer any hem fet un canvi d’implicació de totes les noies, d’implicació del club, d’implicació dels entrenadors (ara tenim un nou staff tècnic). Ara podem dir que el rugbi femení té el seu preparador físic, el seu fisio, té el seu entrenador, la seva mànager. En definitiva s’ha potenciat per tenir una bona estructura, i si haig de fer una preparació específica, per alguna cosa, la puc fer.

EP: Les noies us estan afegint en l’esport que practiqueu, l’etiqueta de “femení”. El futbol femení, el bàsquet femení, el rugbi femení…
PC: En el cas del rugbi, és evident que hi ha diferència. Nosaltres volem lluitar i seguirem lluitant per la igualtat. Penso que ni és rugbi masculí ni és rugbi femení. És rugbi. Estem en aquest moment de lluita. És difícil tot i que s’ha de continuar lluitant. Crec que estem començant a canviar la consciència. Les noies estem fent molta feina i els nois ens ho faciliten.

EP: Estaries a favor de fer competicions mixtes?
PC: Sí, cap ni un de problema, tot i que és cert que la diferència física és important. Tot i això, tampoc tenim problema per competir contra noies. Ens agrada. No necessitem jugar contra nois per demostrar res. Simplement que cadascú té una constitució i unes qualitats físiques que són innates. Se separa per sexes. Entesos. Ja està.

EP: Quin missatge donaries a uns pares que dubten en apuntar a la seva filla al rugbi?
PC: Els hi diria que en el rugbi té cabuda tothom. És igual la constitució física que es tingui. És igual si és més ràpida o és més lenta. Al final, el rugbi et dóna la possibilitat que tothom tingui un espai per jugar. Però cal tenir present que cal fer esport.

Deixa un comentari

Previous post Vargas, als Nacionals de Suïssa de velocitat
Next post Sis ors, tres plates i tres bronzes al Campionat de Catalunya de fons