Carla Amorós: “M’agradaria seguir els passos de la jutge internacional que tenim a Andorra”

Amb 16 anys i 12 practicant gimnàstica rítmica, Carla Amorós ha decidit deixar de competir, deixar de ser esportista. Continuarà vinculada al seu esport, però de moment com a entrenadora de base, tot i que no descarta preparar-se per ser jutge. La seva vinculació amb Mery Torres ha estat molt gran des del primer dia. Ara tornarà amb ella, després del seu pas per l’equip nacional. Ho farà però, com a entrenadora. Parlem amb Carla Amorós.

EP: Amb setze anys, decideixes abandonar la pràctica esportiva. Com és?
CA: Hi ha dos motius pròpiament per deixar-ho. El primer ha estat les lesions. Tinc una lesió en el peu que arrossego de fa més de sis mesos i se m’ha tornat com crònica. Entrenava amb mal, feia vida normal amb mal i no era gens agradable. Aquest mal m’ha fet que pateixi també d’esquena. No volia acabar de trencar-me, haver-me d’operar, no era el que volia. El segon motiu pel qual he decidit deixar-ho ha estat la desmotivació.

EP: Desmotivació? Explica-ho
CA: El meu cap i jo mateixa ja notava que havia de fer un canvi. Que ja no havia de continuar entrenant. Crec que esportivament podia haver arribat a més, però sentia que havia d’acabar aquí i enfocar la meva carrera des d’un altre punt de vista. He optat ser entrenadora o jutge.

EP: D’aquests dotze anys, suposo que tens moltes vivències, moltes anècdotes. Faries un resum ràpid?
CA: Ufff és molt difícil, ja que han passat moltes coses. Però he tingut experiències molt bones, com per exemple els viatges quan vaig entrar a la Federació. Crec que l’Europeu de Kíev va ser difícil arribar-hi però va ser el millor, on vaig gaudir més. També la darrera prova que he competit a Guimaraes que, a més, ha estat el millor resultat que he tingut mai. Vaig acabar molt contenta.

EP: Els teus orígens a la rítmica varen ser amb la Mery Torres, i ara tornes al GAEE on ella està. Et fa especial il·lusió?
CA: Sí, tot i que el que em fa molta il·lusió és entrenar a les nenes petites que veig que és com jo vaig començar. Com si fos un joc. Les veig a elles i veig a on poden arribar i això sí que em fa il·lusió.

EP: Amb setze anys, no creus que és massa aviat deixar la competició?
CA: No crec que sigui precipitat. L’esportista ha de sentir quan ho ha de deixar. És un sentiment, crec. Cert que també ho has de pensar i mirar els pros i els contres, però si tu creus que ho has de deixar, s’ha de fer. Per fer-ho malament i sense ganes, aquí és quan no tens motivació i no trobes els objectius per a treballar.

EP: Que ha representat per a tu, defensar els colors d’Andorra?
CA: D’una part, pressió. Crec que en tenim molta, perquè representes al teu país, ho vols fer el millor possible i vols donar una bona imatge del país; però també és un orgull que hagin confiat en tu per representar el país. Sense cap mena de dubte, el sentiment d’orgull guanya a la pressió que puguis sentir.

EP: Que significa per tu la rítmica?
CA: Doncs la rítmica és la meva vida. Jo només vivia per la rítmica. És una part molt important de la meva vida, m’ha inculcat uns valors molt importants com l’esforç, la disciplina, la companyonia, entre altres. Significa moltíssim. No podria viure sense la rítmica.

EP: Amb setze anys i en plena adolescència, la rítmica que t’ha impedit fer?
CA: És cert que no he pogut sortir amb les amigues, si l’endemà, per exemple, tenia entrenament o competició. Però per la resta no m’ha afectat molt. Jo he gaudit molt fent rítmica i això em compensava. Sincerament, m’ha aportat moltes coses bones. Sí que poder no he gaudit, d’una part social, però tampoc ho pensava. De totes maneres, ara sí que en podré gaudir (riu).

EP: Les teves amigues, són les amigues de la rítmica?
CA: No. A veure. M’emporto molt bones amigues, de la rítmica, però les meves grans amigues no formen part del grup de gimnastes.

EP: I ara que?
CA: Continuaré vinculada a la rítmica. M’agradaria seguir els passos de la jutge internacional que tenim a Andorra i poder arribar a puntuar a mundials, europeus i, perquè no, uns JJOO.

EP: A qui has de donar gràcies, després de tots aquests anys…?
CA: Ufff, és molt difícil. Una mica a tothom. No vull dir noms perquè així no m’oblido de ningú, però sí que a tothom qui m’ha ajudat a arribar a on he arribat.

EP: Aquest estiu Simone Biles va fer un pas de gegant per posar en context, tota la pressió que viviu les gimnastes, siguin de rítmica o d’artística. Com ho has viscut tu?
CA: És molt difícil portar-ho, tot i que cal dir que cada persona ho porta de la seva manera, va amb la personalitat d’un. Les que no ho porten tan bé, necessiten ajuda. Això no és cap problema. És bo.

EP: Parlem quan estaves amb l’equip nacional. Ho heu treballat això?
CA: L’any 2021 la Fede ens va posar una psicòloga esportiva a disposició, però no penso que fossin suficients hores. A nivell elit, crec que una hora a la setmana individualment i amb grup s’hauria de fer.

EP: Tant influeix la pressió?
CA: Sí, influeix fins i tot en els entrenaments, sobretot quan tens tantes competicions importants i t’estàs jugant molt. És molt difícil continuar entrenant igual i competir igual amb tot aquest estrès, nervis, inseguretat i a vegades necessitem persones que ens ajudin.

EP: Què és el més dur de la rítmica? És la pressió o és la competència?
CA: Cada persona et pot respondre una cosa diferent. Per a mi, la pressió. A mi em costava bastant, em ficava molt nerviosa i em costava molt controlar-ho. Jo necessitava ajuda i vaig anar al psicòleg esportiu abans que la FAG es fiqués una psicòloga esportiva a la nostra disposició.

EP: Aquesta pressió, saber-la gestionar i controlar és el que fa que la rítmica sigui tan especial i enganxi?
CA: D’una part sí. És que t’ho jugues tot en un minut i mig, quan has estat hores i hores i dies i mesos entrenant. Hi ha gimnastes que entrenen 8 hores al dia per un minut i mig. Imagina’t. No tot surt al 100%, tens molts nervis i això també ho fa especial, difícil. És com un repte que encara ho fa més motivant.

EP: La rítmica sempre ha estat a l’ull de l’huracà, per la gestió que es feia de les gimnastes des d’Europa de l’est. El pes, l’alimentació…
CA: És cert que han sortit casos. Normalment a Europa de l’Est però també a Espanya. Penso que és un esport que entrenes moltes hores i té molt impacte als peus, malucs i genolls. Si estàs fora de pes, et pot generar un problema de salut. Dit això, també penso que per això estan els nutricionistes que ens ajuden a vigilar el greix i a produir més musculatura per prevenir lesions.

EP: Tu creus en el paradigma de gimnasta prima, alta, amb un pes molt inferior al que li tocaria…
CA: No. Cada persona té el seu cos i cada cos demana necessitats diferents. Va depèn de la persona, això no obstant, els nutricionistes i metges ens diran que és el que haurem de menjar, que és el que haurem de fer. No tothom és igual. Aquí cal estudiar individualment a cada esportista per treure-li el seu potencial i aconseguir el seu màxim rendiment.

EP: Quin missatge donaries a aquelles nenes que vulguin iniciar-se a la rítmica?
CA: Sobretot, que ho gaudeixin. Que no facin res a disgust que aquí és quan venen les lesions i surten els sentiments negatius. Ho han de gaudir. En el moment que s’acabi el plaer que ho deixin. Només han de ser fidels a elles mateixes i el dia que s’acabi la motivació i el plaer, és millor que s’acabin els entrenaments que no vull dir la rítmica.

EP: És inevitable, acabar parlant de la família. Que els hi diries després de tots els esforços que han hagut de fer…
CA: (s’emociona) Que els hi agraeixo moltíssim tot el que han fet. La rítmica és un esport molt car. Ells han fet molts sacrificis, sortir del treball per portar-me als entrenaments, privar-se de vacances perquè jo havia d’entrenar tot l’estiu, tot el Nadal, els caps de setmana no poder baixar a la platja. Ells també vivien per la rítmica, per no dir del tema econòmic igual. Els mallots s’han d’anar canviant, els aparells es trenquen si s’han d’anar canviant, les punteres, la roba d’entreno, tot. Els hi agraeixo moltíssim el que han fet.