ENTREVISTA. Gabriel Fernández Coy: “La temporada del descens em va cremar”

Quan es parla del MoraBanc Andorra, com a club, ens ve la imatge del seu president Gorka Aixàs o del General Mànager Francesc Solana. Indiscutiblement són dues figures importants en el club. Però hi ha al darrere un grup de persones que esperonen, treballen, s’il·lusionen i ploren (esperem que el menys possible) perquè el club funcioni. Enguany, quan la temporada 2023-24 està a punt de començar cal fer referència a UN REFERENT. A una persona que va col·locar al MoraBanc Andorra com un club innovador en la manera de comunicar, en la manera d’entendre la comunicació amb els aficionats i amb els rivals. De com un pot ser rival esportiu, però les formes i el “Flair Play” es poden mantenir, tot i tenir interessos diferents. Parlem amb Gabriel Fernández Coy, sí, el Gabi del bàsquet. Ara, el Gabi de la ràdio.

EP: El pròxim 24 de setembre comença la temporada 2023-24 del MoraBanc Andorra a l’ACB. El retorn. Tu ja no hi ets a l’estructura del club. Es farà estrany…..
GFC: Home, després de 9 anys al club (del juliol del 2014 fins al juliol del 2023) doncs sí. Aquests nou anys ha estat una etapa molt privilegiada de la meva vida professional. He participat d’un projecte que responia a les preguntes que jo m’havia generat durant la meva vida.

EP: Quines preguntes?
GFC: Doncs si a Andorra podríem tenir un projecte així, si podria passar, si podríem vestir-la. I sí, sí que es podia, amb gent del país.

EP: És una pregunta tòpica, però ho has gaudit?
GFC: Doncs sí. Ho he gaudit molt i estic súper agraït de l’oportunitat. A més m’ha deixat relacions personals que són molt valuoses i que em quedo per sempre. Veure el moviment de gent a Andorra, tanta gent contenta al voltant de l’esport és molt gratificant. Però també hi ha una part d’ego, ja que quan has estat periodista esportiu, sempre em preguntava com seria veure-ho al costat, o dintre de situacions que abans s’especulava. Ara les he vist i moltes situacions que han estat tan apassionants com em podia pensar i altres no tant. Això encara li dona més valor a l’experiència que he tingut.

EP: T’esperaves el que has viscut?
GFC: No sabia què esperar. Feia anys que no feia esports quan em van trucar per formar part del club. Quan entro al bàsquet feia set o vuit anys que no feia informació esportiva i entro amb ganes de fer un gir a la meva vida. Li he donat de 360 graus. He acabat al mateix lloc, però m’he remenat sencer. He après moltes coses que no tenia ni idea i he tingut una perspectiva diferent sobre la gent i sobre la vida, sobre les entitats que fan feina a Andorra. M’ha aportat molt. Treballar amb les emocions i treballar tots els caps de setmana et dona una perspectiva molt diferent del món. És un ritme que et dona una lectura diferent de la vida. Fins i tot treballar cada dia… És molt xulo, però molt pesat, també.

EP: Has parlat de relacions personals. Aquestes s’han fet en aquests nou anys i ja les tenies?

GFC: Jo coneixia molt, al president a Gorka AIxàs, coneixia bastant al Francesc. Però ara som íntims amics. La relació personal ha anat a molt més. Són gent que em poden demanar el que necessitin. No coneixia de res a l’Eva Iglesias i en un any hem intimat moltíssim i la gent del club, la Natalia, l’Adriana, el Toni Alonso, gent molt maca que queden per sempre. Però sí que cal dir que el Gorka i el Francesc queden com íntims amics. És que les hem passat canutes i ho hem passat molt bé i hem rigut molt. Mira, fa poc va morir el meu pare i com em van abrigar ells, això no s’oblida.

He fet amics per a tota la vida. Paco Vázquez, David Eudal, els dos entrenadors amb els quals he treballat més, el Joan Peñarroya i l’Ibon Navarro.

EP: I amb el personal esportiu?
GFC: He fet amics per a tota la vida. Paco Vázquez, David Eudal, els dos entrenadors amb els quals he treballat més, el Joan Peñarroya i l’Ibon Navarro. És gent que no veig en el dia a dia, però són d’aquests amics que es fan un forat que es queden a dintre, però que no treballes el dia a dia per mantenir l’amistat més enllà de whatsapp, perquè ells treballen on treballen. Però sí que queden relacions per sempre.

EP: Tothom en el món de la cistella coneix alguna de les teves “peculiars” piulades. N’has donat molt a parlar. T’has considerat mai un referent, perquè vas crear escola…
GFC: És que dir-ho jo, no ho sé. Hi ha gent que no li va agradar i gent que sí. És veritat. Les xarxes han canviat molt amb el temps. El que jo vaig descobrir fa nou anys, ara ja no és així. Han canviat molt els consums, els algoritmes. Venint d’una finestra tan humil com jo tenia en aquell moment, ara l’algoritme ja no compartiria amb tu tant i, per tant, no tindria tanta repercussió. Estic parlant d’una cosa tècnica que marca que tinguis o no, un èxit com va ser la petició a la mare del Doncic que el vingués a buscar. Vaig aprofitar el moment. No sabia com anava, ho vaig descobrir molt de pressa i m’ho vaig passar molt bé. Durant tres o quatre anys, fins i tot cinc, m’ho vaig passar bomba. Després, tot cal dir-ho, ja estava fart. Jo li he acabat tenint molta mania a tot això. Encara miro twitter i tot això, però l’esclavatge d’aquesta feina em resultava opressiu.

EP: Però t’has sentit un referent?
GFC: Jo no m’he sentit mai un referent, però sí que he fet coses de les quals s’ha parlat. En l’àmbit d’estil crec que es va generar un estil simpàtic, molt gremial, d’apostar pel bàsquet, d’apostar per la bona educació, de respecte pel rival, i sobretot, de sentit de l’humor que crec que a vegades a la vida no rius una mica, és pitjor. Fins i tot, el dia que vam baixar, l’endemà surt el sol.

EP: D’aquests nous any, amb què et quedes?
GFC: Amb la gent que he conegut i els amics i amigues que m’emporto. Però moments… va haver-hi a la tercera temporada un partit de play-off contra el Real Madrid, que perdíem 1-0 i els vam empatar. Allò va ser molt gran. Era com una pel·lícula. Era com participar en “evasión y victoria“. Tanta gent contenta, tanta gent feliç. Tu estàs allà participant. Poses una dècima però la poses. És una recompensa molt gran. Marxes a dormir com la persona més feliç del món. L’endemà pel carrer tothom et mirava i et donava les gràcies, de gent que no coneixies de res. Això va ser molt maco…. però et diria tants… les semifinals d’Eurocup a Villervane, tenint la sensació que has fet alguna cosa molt important fora de casa, a un club que mira on està.

EP: I no recordes, els dies dolents?
GFC: Sí molt. Et podria dir que me’n recordo més i tot que dels bons. Recordo el dia abans que va marxar Peñarroya. El dia abans havíem tingut una conversa telefònica i va ser una situació contradictòria. Va marxar de mutu acord, però va ser difícil de pair per els uns i els altres, perquè portàvem anys junt. Recordo molt i molt de la temporada del descens. Ho recordo perquè fruits dels anys que portava i a causa de les relacions que tenia amb les persones implicades vaig estar molt a prop de la gent, molt a prop de la presa de decisions i en estar a prop vaig tenir l’oportunitat d’ajudar i d’influir i no em vaig sortir. Amb les millors de les voluntats i els millors propòsits i desitjos no vaig aconseguir ajudar en res als meus amics. Ni al David Eudal, ni l’Ibon Navarro, en res. Això va ser molt dur. Vaig quedar molt tocat. Mira si ho estava, que volia marxar. No vaig poder marxar del club, però jo ho volia fer. No tenia ganes de seguir.

EP: .. i mira, l’any següent, tot alegries…

GFC: La vida és l’ostia i l’any passat vaig poder viure, per haver-me quedat, l’ascens que va ser molt xulo.

EP: Continuant parlant de les teves creacions. D’on sortien tantes idees noves, originals… en aquests anys?
GFC: (riu)… no ho sé. Dels referents que tinc. Els meus són la paròdia, m’agrada molt aquest món, la televisió antiga i l’actualitat. Si tot el que vaig fer va tenir un bon recorregut va ser perquè els meus referents no són els de tothom. Però crec que també sortia de la llibertat que tenia per treballar. Si el president, el primer dia, quan fiques algun vídeo, et diu que estàs sonat… però riu… doncs tu continues… (continua rient).

Jo el malament que ho vaig passar l’any que vam baixar no queda compensat, la prova és que he marxat del club.

EP: Com molt bé has dit, l’any passat vas viure les alegries d’un equip guanyador, de l’ascens… Compensen més les alegries que les tristors del descens de l’any anterior?
GFC: No. En cap moment. Jo el malament que ho vaig passar l’any que vam baixar no queda compensat, la prova és que he marxat del club. El que sí que és bonic celebrar un ascens. La gent de l’esport professional diu que és més maco celebrar un ascens que un títol, que l’alegria que hi ha a tot arreu és molt gran. Veure els meus companys, al públic tan contents… jo l’any del descens ho vaig passar fatal. Vaig caure en el forat i no vaig sortir del tot.

EP: Explica que va passar?
GFC: És el que he explicat abans. El fet és que no va anar bé. Si li dones voltes estadísticament és una cosa probable. Si em distancio no va passar res estrany, però en l’àmbit personal em vaig involucrar-me molt a intentar ajudar a gent que m’estimava i no me’n vaig sortir gens bé. Vaig veure patir molta gent. Vaig cremar relacions personals, en alguns casos. En definitiva, em va sentar fatal. Suposo que tots aspirem, legítimament, a tenir èxit i influir. Quan li poses tot per intentar que les coses vagin bé i no te’n surts, això em va frustrar i és el que em va passar. He parlat amb gent de l’esport que em relativitza això. Poder sí que és cert, això significa que jo no estic fet per estar vint anys, com hi ha gent, en un lloc així. Ho visc tot amb tanta intensitat que m’acaba fent mal.

M’importava tant el que estava passant que no era qüestió de mirar enrere o al costat: t’has d’implicar.

 

EP: Te’n penedeixes d’haver tingut aquesta passió?
GFC: No, al contrari. M’importava tant el que estava passant que no era qüestió de mirar enrere o al costat: t’has d’implicar. Si a tu t’importa l’Ibon Navarro, doncs ajuda’l i amb el David Eudal també. Són dos exemples, perquè hi ha més. Veure com la gent no revertia i va acabar de manera dràstica en els dos casos, és dolorós. He arribat a estar molt deprimit pel bàsquet. Massa. No hi ha per tant. A mi m’ha entrat així. Per això he marxat. Necessitava un canvi.

EP: Això és la passió, amic…
GFC: Sí senyor. Per això quan darrerament assisteixes a aquest corrent que l’esport ha de canviar amb creacions de coses com la Kings League i altres. Són legítims. Bé a mi em semblen les antípodes del que jo entenc com esport. L’esport és tradició, és el pes de la història, és una trajectòria prèvia que és el que et dona l’èpica de la vida, per això té mèrit, i per això té un sabor especial. Fins i tot és tràgic. Tot això fa que quan van venir mal dades, jo no ho vaig saber gestionar del tot bé.

sempre he tingut la sospita que tornaria a treballar a RNA i mira que han passat vint-i-quatre anys.

EP:… i ara tornes a casa, a RNA…
GFC: Ara amb tota la franquesa et diré que del bàsquet vaig acabar tant cremat que jo tenia una idea de continuïtat de la meva vida una mica més tranquil·la. Aquesta proposta és més rock&roll, però també és veritat que tu ets una estació i no et paren els trens quan tu vols. Se m’ha parat el tren de RNA ara, i l’havia d’agafar. De moment no ha anat malament. Si vols que et digui una cosa, jo sempre he tingut la sospita que tornaria a treballar a RNA i mira que han passat vint-i-quatre anys.

EP: … sense deixar de banda el MoraBanc Andorra…
GFC: Doncs sí. Allà seré. Amb ma mare a veure els partits sempre que pugui. No em penso perdre cap. Si em perdo algun és perquè m’he posat malalt o m’ha sorgit un compromís. Això és per sempre.

A Gabriel Fernández Coy el podeu sentir cada dia en el 94.2 de la FM o a andorradifusio.ad, a partir de les 8 del matí fins a les 12 del migdia, en el programa de ràdio “Avui pot ser un bon dia” de la Radio Nacional d’Andorra.