Josep Serra Prats, pioner, visionari i atrevit, però no boig

Sovint parlem d’esports, de resultats, però poques vegades recordem aquells pioners gràcies a qui Andorra s’ha pogut convertir en terra de mundials, europeus i altes competicions.

El passat dijous els cinemes Illa Carlemany van ser l’escenari d’una demostració de complicitat, afecte i estima envers una de les persones que seran més recordades i admirades de la Massana i d’Andorra.

El silenci envaeix una sala plena de bat a bat, els llums es dilueixen i a la pantalla les muntanyes d’Arinsal donen pas a un nom, Josep Serra Prats, un pioner, un visionari i atrevit però no un boig. Aquestes són algunes de les paraules que amics, familiars i companys van emprar en un reportatge que des d’una visió intima, personal, però sobretot des de l’estima, va detallar els orígens de l’estació d’Arinsal i el somni fet realitat de Josep Serra.

Cristina Serra, la seva neta, acompanyada de Josep Marticella, és qui va obrir l’acte amb unes paraules emotives envers el seu avi, una persona que ho ha donat tot per complir amb una visió, i que ha estat un referent per Arinsal, la Massana i per Andorra.

En paraules de la Cònsol major de la Massana, Olga Molné, el documental és un agraïment als pioners de la neu, que van fer possible les estacions d’esquí.

De principi a fi, només paraules bones han definit qui va veure en Arinsal una oportunitat que va marcar la vida dels seus veïns, i que va transformar l’economia basada en la ramaderia per negocis relacionats en el món de l’esquí i el sector hoteler.

Uns terrenys venuts a 100 “peles” que l’endemà valien 2.000. En un principi no tothom veia clar que l’estació pogués ser tot allò que Josep Serra somiava, però poc van tardar els detractors a veure que un nou panorama s’apropava a Arinsal.

Els contratemps no van ser menors i la dificultat dels accessos així com la falta d’infraestructures, no van ser un fre perquè el pioner i visionari tirés endavant amb l’estació.

Arinsal va lligat a un poble, a una tradició, però també amb la seva gent qui van fer seva l’estació i no treballaven per una empresa o una família, sinó per l’amor a l’esquí. Acompanyat de Fernando Aldaz, enginyer de camins, i un teodolit, Serra va enginyar-se-les per construir una carretera que obris pas a la innovació d’Arinsal

Un esperit emprenedor i ser amant de l’esquí va ser l’únic que va necessitar algú que sense haver treballat mai en una estació va emprendre un camí que conjuntament amb Francesc Viladomat i la família Salvans, han fet d’Andorra un referent de les estacions d’esquí.

Però com dèiem, no tot van ser flors i violes, i les dificultats financeres, no lligades a una mala gestió, sinó a la finalització sobtada d’una línia de crèdit van fer que l’estació acabes passant en mans del Comú de la Massana després d’un referèndum el 1992.

Josep Serra Prats ho va donar tot per l’estació d’Arinsal, passió, patrimoni i fins i tot la salut. La Massana li deu un favor i Andorra té l’obligació de recordar-lo perquè com diu la seva dona Concepció Malleu “ens hem d’enamorar de com era ell” i no només recordar que un dia l’estació d’Arinsal va ser privada.