Maria González “No qualsevol bon esportista pot entrenar al CAR”

Quan tenia catorze anys, Maria González va decidir amb el vistiplau de la seva família, fer les maletes i marxar cap al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Tenia la possibilitat d’entrenar amb una de les millors entrenadores d’Espanya, en unes grans instal·lacions i compaginar-ho amb els estudis. L’oportunitat era única, i com diu la dita “les oportunitats només passen una vegada” i ella va pujar al tren. Aviat complirà dos anys en el CAR, tot i que puja sempre que pot a Andorra a estar amb els seus. La Maria ens explica, com una nena de la seva edat, deixa família, amigues i el seu país, per dedicar-se a la seva passió: la gimnàstica rítmica, sense deixar els estudis.

El Principat (EP): Com una nena de només catorze anys, ho deixa tot per anar al CAR?
Maria González (MG): Al principi, quan em varen donar la notícia, sincerament no m’ho vaig pensar dos cops, ja que era el meu somni entrar en el CAR. No em va costar gaire decidir-me.

EP: En cap moment vas pensar el fet que havies de deixar el país, la família, les amigues?
MG: No molt. El que sí que dic és que el primer any en el CAR, no va ser fàcil. No coneixia a ningú, m’havia d’adaptar a una altra manera de fer, no tens a la família que quan no t’ha anat bé un entrenament quan sempre em recolzava en ella. A poc a poc vas fent amics, vas coneixent gent i t’adaptes.

EP: Has tingut enyorança d’Andorra i dels de casa?
MG: Sí, clar. Però l’avantatge de tenir mòbil és que els podia trucar cada dia i parlar amb els pares, tot i que no els podia veure i m’havia d’esperar al cap de setmana o dues setmanes.

EP: Com es porta això d’estar lluny de casa…?
MG: Visc entre esportistes. De la mateixa edat que jo, però també més grans. Quan veus que tothom porta el mateix ritme, que fa moltes hores d’entrenaments, que s’han d’esforçar al màxim no et sents que ets solament tu que treballes fort i pateixes.

EP: Quan vas entrar al CAR, tu sabies el que representava?
MG: No. Ara ho sé millor. Sabia que era un Centre d’Alt Rendiment on entrenaven esportistes molt bons, però no sabia, per exemple la gran quantitat de professionals que treballen pels esportistes.

EP: És un somni per un esportista estar en el CAR. Que és el que més et va sorprendre?
MG: Veure la quantitat de persones que passen cada dia pel CAR. No m’hauria imaginat mai que tantes persones treballant i també estudiant. Pensava que seria una mica més pobre, però realment durant el dia hi ha molta gent allà: psicòlegs, nutricionistes, metges,… si et fas mal, tens a prop qualsevol dels professionals que t’oferirà la seva ajuda. Això és el que més em va sorprendre perquè a Andorra no estem acostumats a això. És molt diferent.

EP: Viure en el CAR et permet conviure amb esportistes que tenen els mateixos “somnis” que tu…
MG: Convisc amb esportistes de diferents modalitats i que els veus que es preparen per als JJOO i que tenen una altra mentalitat. Però també hi ha altres esportistes que només s’estan preparant per a un Campionat d’Espanya. El que està clar és que tothom entrena al seu màxim i dóna el millor de si.

EP: Et notes tu mateixa, després de dos anys en el CAR, que has tingut un creixement com a persona?
MG: Sí. Noto que tinc més experiència. Vivint així he madurat com a persona. Ja era una noia independent i espavilada, però vivia amb els meus pares i tenia a tota la meva família pendent de mi. Ara he estat jo mateixa la que m’he hagut de fer càrrec dels meus problemes, responsabilitzar-me de les coses que haig de fer.

EP: La gimnàstica rítmica no és un esport fàcil. Són hores, hores, i més hores. Amb molt sacrifici i esporç i tot i això no et garanteix res…. Com portes aquests valors de sacrifici, superació, esforç…?
MG: El CAR m’ha fet veure que allà no pot anar qualsevol bon esportista. Perquè encara que físicament tinguis les qualitats per estar entrenant allà, mentalment has de ser molt fort. Crec que hi ha molta part psicològica que de física per estar entrenant en el CAR.

EP: Els teus amics i amigues del CAR, entenc que són esportistes. Compartiu el vostre dia a dia?
MG: Entre tots, ens expliquem els nostres problemes i ens intentem ajudar.

EP: Estàs en el CAR, per aconseguir un objectiu. Però quin és el teu somni?
MG: Òbviament, totes les gimnastes tenen com a objectiu arribar als JJOO. Això ara mateix ho veig una mica difícil. A mi, el meu somni és poder arribar a un Europeu o un Mundial i fer unes marques bones i entrar en alguna final.

EP: No hem parlat dels teus amics/es d’Andorra. Que et diuen?
MG: Al principi volien que tornés que em trobaven a faltar. Ara ja em donen molts ànims perquè saben que era el que volia.

EP: Hem parlat del teu sacrifici, però cal no oblidar que la família també n’ha fet, no?
MG: Crec que els dos fem el sacrifici. És veritat que la meva família fa un sacrifici molt gran perquè estigui on estic. En el meu cas, ja he comentat que cada dia els faig.

EP: Que representa per tu, defensar els colors d’Andorra?
MG: Per mi és molt important. M’agradaria que Andorra fos molt més que un petit estat. Encara que som petits, a poc a poc anem aconseguint resultats esportivament i estem millorant molt. M’agradaria portar a Andorra molt alt.

EP: En els darrers temps has patit un parell de lesions que t’han impedit rendir al teu màxim. Com estàs? Oblidades?
MG: Sí. Ja fa entre un mes i mig i dos mesos que estic entrenant. A poc a poc vaig agafant el ritme i això és important. Estic bé.

Deixa un comentari

Previous post Llobera dotzena a Dubai, segona fèmina
Next post Victòria 3-0 en el debut del juvenil del CV Andorra